Dissabte 22

Tan bonica i tirana és un llibre de capes. La primera i visible: un amor desbocat d’intensitat hiperbòlica que es diu amb un ritme nerviós, amb una llengua subordinada i amb uns poemes en prosa contundents i enigmàtics, a vegades barrocs i a vegades directes.

Després, sense jerarquia possible, el llibre és això: una reflexió sobre la malaltia invisible (la del cap que col·lapsa i la del cor destruït); un tribut poliamorós a l’amistat que fa el món menys cruel i més just; una història en què es parla de cultura i d’humans a través d’animals i a través de la terra; un viatge pel roig, per la justícia social i l’esquerra; i, finalment, la sospita convençuda i constant que allò que explica l’existència complexa, la revolució de la identitat i els conceptes i la concreció de les coses és el desig, un moviment que en el llibre de Blanca Llum Vidal és contradictori i salvatge, emancipador i despietat, d’una ambigüitat radical, tan transparent com obscur, tan bonic com tirà.

El vespre promet ser incandescència pura. Els assidus a POESIA LLEIDA sabeu que periòdicament ens agrada reunir dues veus còmplices a l’acte que titulem El combat dels poetes per deixar constància del record i homenatge constant a Màrius Torres que és tot el que fem.

Perquè la nostra segueix sent una ciutat llunyana on volem que els poetes hi posin molta cullerada. Aquest cop hem proposat a Anna Pantinat i Blanca Llum Vidal que es preparin un recital acòlit i esperem que s’ho passin tan bé com ens ho faran passar a nosaltres. I recordeu que en aquest combat només hi ha una vencedora: la poesia.

Una melodia que no només sona, sinó que flota sadollant tota l’atmosfera amb l’encant d’un secret que es mou seductor entre llums i ombres. Unes notes de jazz embriagadores serpentegen per l’espai i conviden a una comunió de la llum. Un saxo sospira amb veu ronca, un piano murmura com un amant i el contrabaix brama com el pols de la nit.

Cada nota és un conjur, una boira sedosa que embolica el públic, arrossegant-lo a un món on el temps es trenca. La música no demana permís; imposa la seva presència, seduint amb cada moviment, cada silenci, cada explosió d’harmonia. És viva, ardent, i impossible d’ignorar. Tanquem els ulls, deixem que ens consumeixi All that jazz d’Àngels Gregori.