Meritxell Cucurella-Jorba
Anselm Ros Perdrix

De totes les arts creades per la mà humana, potser la poesia és l’única que manté eterna, com una flama impetuosa, com una marededéu, la seva virginitat, la seva aura i, també, la seva temeritat (es nega fins a acceptar l’absència del seu accent, el seu punyal, la seva sageta). La poesia camina amb la sang neta. Sempre neta, sempre nova. Mira endavant, la poesia, mai a banda i banda, perquè quan ets al clot del foc de la guerra només pots mirar endavant, per matar i que no et matin.

Tot és metàfora, hipèrbole i palimpsest. Adorem els adverbis absoluts sempre, res, mai, tot, i la radicalitat extrema, d’arrel-origen, i de radical-trencador. Palimpsestem des dels nostres germans de l’antigor, fins als nostres germans de l’ara i aquí. No pensem res de nou, ho sabem, però dissimulem, perquè també ens hem hagut d’adaptar a l’hostilitat. Per força som hiperbòlics perquè altrament escriuríem (llegeixi’s escriure en una accepció àmplia) nicieses i manuals d’instruccions, i viuríem la vida nostra tal com dicten els imperatius d’aquests manuals d’instruccions que no escrivim.

Des del presbiteri nostàlgic i reverent que ens permet contemplar el nostre passat poètic, no només el de l’escriptura que s’escriu, sinó també, i sobretot, el de l’escriptura que es diu, el de l’escriptura que es dibuixa i el de l’escriptura que es fa silenci en nom de l’acció, volem retre un homenatge sentidíssim als nostres informalistes i als nostres concrets. Hi són, hi seran sempre.

Posseïts per les veritats que se’ns claven com espases plenes de tedi i de passió extrema a parts iguals, de sornegueria i de sagacitat, apostem pels mestres, sense els quals probablement no seríem qui som. Els celebrem perquè perdurin, perquè siguin eternament mestres dels qui vindran.

Irradiats de fervor, d’explosió i de zel, acollim la joventut i l’experiment, l’assaig i l’error, la capacitat d’anar del cel a l’infern, d’equivocar-se i espolsar-se els dubtes i tornar-hi, tornar-hi sempre. D’encarar encara la dificultat de la poesia, el repte etern.

Us convidem a ser còmplices del festival POESIA LLEIDA 2026. Qui hi vulgui entrar amb una pedra a la sabata, que hi entri amb una pedra a la sabata. Qui hi vulgui entrar (oh!) tot pulcre, que hi entri (oh!) tot pulcre. Qui hi vulgui entrar ja retorçut, que hi entri tot retorçut. Qui hi vulgui entrar com qui arreplega una criatura preciosa abandonada al peu del reixat del jardí i per no dir-li de cop només crueses li xiuxiueja: “Mira els clavells… mira les roses, mira, mira” (Mercè Rodoreda).

Hem escrit un festival més. Llegiu-lo, és vostre. Sou lliures.